Florinda Plans
Xerrada a Santa Coloma de Marata, 19 de Febrer del 2004

INTRODUCCIÓ

Tothom parla del despoblament rural com d’un problema. En realitat, tinc la sensació que és un problema que amoïna a ben pocs: una amplia majoria coincideix en opinar que de pagesos encara en sobren. En determinades zones rurals la poca gent que hi queda són una nosa manifesta. Si no hi fossin podríem situar al territori algun altre pantà, un abocador, una macro-carretera o una ciutat dormitori.

Potser ens amoïna una mica més el fet que el despoblament suposa la pèrdua dels vigilants gratuïts que tenim vivint a les zones rurals. I per tant posen a treballar les neurones per trobar activitats productives alternatives que es puguin fer a pagès i permetin de fixar un mínim de població al camp. Tan se val què hi facin aquesta gent a pagès.

I està clar, que hi ha gent que viu al camp sense saber massa bé per què. Fins i tot hi ha gent que fa de pagès amb una mentalitat ben urbana. I potser sí que tan els fa la feina que hi fan. Probablement tampoc els importaria fer-la a ciutat.

Però la veritat és que a Catalunya (i a la resta d’Europa) encara hi ha gent que manté part de la cultura pagesa i té en les seves explotacions uns mínims de recursos que escapen a la lògica productivista.

També hi ha gent que viu a ciutat i deixen endevinar que serien plenament feliços fent de pagesos.

Tot i així, el futur que espera a la vida de pagès (això és, a la vida que et permet treballar la terra, viure en contacte amb l’aire lliure, copsant el ritme de les estacions, aprofitant els recursos que queden a mà, tot assolint un coneixement profund de la natura i dels seus processos) sembla ser el dels museus etnogràfics.

Només s’hi solen veure dues alternatives:

la recerca de multiactivitats que ens assegurin els ingressos necessàries i ens permetin de seguir vivint al camp, exercint, si de cas, de pagesos de cap de setmana

* la definitiva reconversió d’una minoria en industrials agrícoles; moderns, competitius, productius (depredadors i super-estressats)

* Les dues solucions provenen d’una visió a curt termini del problema i per tant curta de vista.

Voldria analitzar ràpidament dues dades:

ALGUNES DADES

1. Petjada ecològica.

Fa poc s’ha presentat el càlcul per a Catalunya de la petjada ecològica corresponent al 2002. La petjada ecològica és un indicador ambiental que estima la superfície que es necessita per aconseguir la matèria i la energia necessària per mantenir una població durant un període determinat. La nostra petjada ecològica per al 1996 es va calcular en 3,26 hectàrees per habitant. Aquestes Ha no són de qualsevol mena, clar, han de ser ecològicament productives (no valen deserts, ni pedregars). Com que som 6 milions i tenim un país petitet, el màxim número d’Ha que podríem disposar per cap és de 0,53. O sigui que el que fem és menjar-nos les catalunyes d’altra gent. Així, els de Bangladesh tenien per al 1996, una petjada ecològica de 0,6 Ha/hab, tot i que el planeta permetia una petjada de 2,26 Ha/hab. Nosaltres en necessitàvem 3,26. Més que la terra no pot donar. Clar que els nord-americans en necessitàvem 8,6 i els francesos 5,9.

Aquest index es calcula des del 1996, i es de llavors que sabem clarament que vivim per sobre de les nostres possibilitats. Però enlloc de frenar el que hem fet és accelerar: si l’any 1996 els catalans necessitàvem 3,26 Ha per cap el 2002 en vam necessitar 3,92.

O sigui, ens calen 7,77 catalunyes per viure.

2. El problema del sòl i de l’aigua

Si arran del transvassament de l’Ebre ens ha quedat més o menys clar que l’aigua ens portarà problemes, potser no tenim tan clar els problemes que es derivaran de l’esgotament d’un recurs escàs: el sòl cultivable.

Per cada quilo d’aliment que mengen als Estats Units, produït amb agricultura convencional, es destrueixen 6 quilos de sòl per erosió provocada per l’aigua i pel vent degut a la manera com es cultiva aquest aliment. Si aquest mateix aliment s’ha produït amb agricultura “ecològica”, també als Estats Units, els quilos de sòl destruït són 3. I això que els Estats Units és un país que fa temps que ha introduït mesures de protecció del sòl. I això no és res: a la Xina per cada quilo d’aliment consumit es perden 20 quilos de sòl. No sé on passem nosaltres, però ens devem moure entre aquestes dues xifres. Sabeu que el sòl és un bé escàs i no renovable (si més no a curt termini). Però molts no hi veuen cap problema en la desaparició del sòl. Interpreten que sòl és el mateix que terra, i que mentre tinguem un suport on anar afegint intrants químics la producció estarà assegurada.

Comparem el sòl amb un atleta. En una visió a curt termini, podem voler obtenir rendiments espectaculars de manera ràpida i llavors dopem l’atleta o bé dopem el sòl. Però tots dos són sistemes vius, complexos, que es ressentiran, en un termini més o menys curt, d’aquesta manipulació: l’atleta i el sòl es bloquejaran i llavors pot ser que d’aquells resultats espectaculars passem, en picat, a la més absoluta misèria.

La pregunta que molta gent s’ha fet des de fa temps és si a la terra hi ha prou recursos per alimentar la població que hi viu. La respostes han estat més o menys optimistes, però en tot cas hi ha dos fets clars:

Si tota la població visqués com viuen els catalans, necessitaríem 7,77 planetes.
Sense que els catalans, i la resta de la població satisfeta, renunciïn a bona part del seu consum, la única manera que queda per eliminar la misèria al món és pensar en solucions com les que proposa l’informe Lugano: eliminar les persones que sobren (que està clar que no som nosaltres); o com les que proposa Bush: enviar-ne uns quants a la lluna (i mirar que no tornin).

Clar que no tothom és tant catastrofista. Hi ha un munt de gent convençuda que amb les modernes tècniques productives, que han aconseguit doblar la producció d’aliments en pocs anys, tard o d’hora aconseguirem menjar per a tothom. Això és el que diu el llibre de tecnologia de la meva nena. A aquests convençuts, les dades anterior no els diu res. Està clar que hem pogut doblar la producció: necessitem els recursos de 7,77 catalunyes per assegurar-nos aquesta producció.

Sovint trobo veïns, que em diuen, mentre m’ensenyen una super-moderna granja per a 2000 porcs, que només produint d’aquesta manera es podrà fer desaparèixer la fam del món. A principi intentava protestar, però no sembla fàcil de fer-ho entendre. La realitat és que aquesta manera nostra de produir (i de consumir) ha estat la gran contribuïdora a la generalització de la misèria arreu del món. La fam endèmica a bastes zones del planeta és un invent del segle passat. Hi ha fam perquè hi ha collites robades. Us recomano que llegiu el llibre

Vandana Shiva. Cosecha robada. El secuestro del suministro mundial de alimentos. Ed.Paidós, 2003

Robem collites directament, com ens explica al llibre, en robem indirectament fent que les millors terres de cultiu es dediquin a produir allò que nosaltres necessitem (cacao, café, cotó, soja,...) i també malbaratant els recursos que (molts d’ells provinents del 3er món) seria tan necessari d’aprofitar al màxim.

ON HEM D’ANAR

Aquestes dues dades (la nostra petjada ecològica, la dilapidació d’aigua i de sòl) ens haurien de fer veure que necessitem arribar (no tan sols anar cap) a la sostenibilitat. Tan fàcil d’entendre: no podem seguir menjant-nos el patrimoni. Ens cal aprendre a viure només amb els interessos d’aquest patrimoni.

lectura recomanada: WorldWatch Institute. L’estat del món. Edició monogràfica: La societat de consum. Centre Unesco de Catalunya, 2004

Necessitem canviar dràsticament les nostres maneres de viure. Necessitem una nova cultura de l’aigua, però també una nova cultura de la mobilitat (del transport), una nova cultura energètica i una nova cultura agrària. Ens hem d’alfabetitzar ecològicament i en fer-ho recobrar la saviesa de la natura, que ens ensenya que ella sí que sap menar processos sostenibles.

Necessitem canviar i la clau d’aquest canvi està en l’agricultura, perquè l’agricultura està a la base de tot i perquè l’agricultura ens pot mostrar allò que és essencial per entendre la vida.

lectura recomanada: F.Capra. Ecologia, comunitat i agricultura.

Ara bé dit això, cal afegir dues coses (una pessimista i una altra més optimista)

1. Difícilment canviarem res abans no sigui estrictament necessari. Som conservadors i ganduls de mena: fins el tercer dia seguit que obrim les aixetes de casa nostra i no ragi aigua, no ens plantejarem seriosament el problema de l’aigua.

2. Per fortuna hi ha gent que sap com és d’important la manera d’entendre l’agricultura. Entre ells els membres i simpatitzants del sindicat francès de la Confédération Paysanne, que ho té clar i per això reivindica una agricultura paysanne (agricultura pagesa). Això és una agricultura a escala humana, lligada al lloc i a la terra i curosa amb els procediments i les tècniques; capaç de subministrar aliment sa i de qualitat per a tota la humanitat i assegurar a l’hora el manteniment dels recursos.

lectura recomanada: José Bové – François Dufour. La llavor de futur. L’agricultura explicada als ciutadans. Pagès Editors, 2003

També aquest munt de ciutadans que arreu del món s’han mobilitzat i es mobilitzen per tal d’aconseguir una racionalització de la globalització:

xerrada recomanada: Arcadi Oliveres

I hem d’esperar que quan les coses estaran prou apurades seran escoltats amb voluntat d’entendre què diuen.

MENTRE TANT

Però mentre esperem que l’agricultura recuperi la importància que hauria de tenir, i, de passada, se solucioni el problema del despoblament rural. Voldria apuntar quatre coses en referència als problemes, no agronòmics, que haurem d’afrontar els que ens entestem en seguir vivint a pagès.

la continua i imparable urbanització dels entorns rurals i dels seus habitants.

----> canvi de mentalitat que acabarà fent poc pràctica la decisió de viure al camp sense tenir una cultura pagesa.

lectura recomanada: Ignasi Aldomà. Amb el permís de Barcelona

anècdota: l’alcalde de Riner diu que viure a pagès és poc pràctic)

I l’urbanita del meu alcalde té raó. Quan un no té cap altre lligam amb la terra que el que li permet obtenir uns ingressos, i tot allò que li agrada i el pot fer feliç és a ciutat ... que poc pràctic llavors, viure a pagès!

El gros de la població del nostre món és així, urbana com el nostre alcalde, però no sempre ha estat així. Mirem sinó els nens

2. Els nens, les escoles

Una de les coses que fem primer amb els nostres nens és ensinistrar-los per tal que s’acostumin als espais tancats i coberts. La nostra espècie va evolucionar vivint a l’aire lliure i, si bé va aprendre a construir vivendes de tot mena, la seva vida (primer com a recol·lector i després com a agricultor) en gran mesura transcorria fora. Per això els nostres nens sempre endevinen quina és la porta que dona al carrer i qui hi ha disposat a treure’ls a passejar. Quan són fora, mai tenen fred, ni calor, ni pressa per entrar a casa ... fins que els hem domesticat. Fins que aconseguim habituar-los als llocs tancats.

L’escola contribueix en gran mesura amb nosaltres en aquesta tasca d’acostumar els nens als ambients tancats. Diríem que aconseguir que els nens estiguin hores quiets i asseguts dins d’una aula, és un dels seus principals objectius. De passada també ens ajuden a acostumar-los als ambients artificialment climatitzats i “higiènicament” nets. I, el que no té menys importància, a conviure amb gent que sempre va mudada, és a dir, planxada, perfumada, dissenyada i coordinada.

L’escola rural és diferent. Perquè és una escola propera al seu medi i perquè amb tants pocs nens com té i tan diversos, cap família pot imposar-hi la seva manera de fer.

Hi ha gent té un mal record de l’escola rural. La recorden massificada, mancada de recursos, i amb uns professors no gaire ben preparats. Les coses han canviat moltíssim. En les escoles rurals actuals no hi ha aules de més de 12 alumnes (a no ser que tots siguin del mateix nivell), estan molt ben dotades amb tota mena de recursos i els seus mestres solen ser molt bons professionals. El nivell que assoleixen els seus alumnes es troba per sobre del nivell que assoleixen els alumnes de les escoles ordinàries i els nens amb dificultats d’aprenentage, o problemes derivats de la situació de les seves famílies, obtenen un tracte individualitzat i especialitzat que els permet superar molts dels seus handicaps. En tot cas són unes escoles en les que cap nen queda aparcat per impossible i en la que tots treballen segons les seves capacitats reals i no segons les capacitats que les lleis i els decrets atorguen als nens de determinades edats.

Això sí, aquestes escoles no poden oferir la immersió en la societat de consum i en la competició que les escoles normals ofereixen. Les notes i la competició no hi tenen cap valor. A l’escola de Freixinet no té cap sentit lluir unes Nike, ni fer servir el mòbil.

L’administració sovint s’ha posat medalles com a defensora de l’escola rural, la veritat però és que n’ha tancat tantes com ha pogut i sempre li ha semblat que per als nens de pagès era més enriquidor anar a una escola de ciutat. Curiosament mai s’ha plantejat que per als nens de ciutat podria ser molt enriquidor anar a una escola rural. I per tant mai se li ha acudit de desconcentrar els nens les escoles saturades de ciutat cap a les escoles mig buides de pagès. I hauria estat una bona idea.

Perquè l’escola rural fa dies que saltant a primera plana, sobretot en els països que porten més anys que nosaltres espatllant l’ensenyament. A Estats Units ja fa temps que es parla de ruralitzar l’escola urbana. Això és convertir les macro-escoles i els macro-instituts de les ciutats i pobles en petites escoles, amb nens de edats barrejades a cada classe, un sol professor (ajudat per algun especialista), ambient familiar, molts lligams amb el seu entorn immediat i per tant gens recloses en les quatre parets.

Aquests dies s’ha estrenat la pel·lícula francesa Être et avoir que ja fa un any que es projecta al seu país amb un èxit que ningú esperava. La pel·lícula és un documental sobre una escola rural francesa molt concreta. A França ha servit per tornar a posar sobre la taula els problemes de l’escola convencional. El que ha meravellat als francesos és que hi pugui haver una aula on es treballi de manera tan plàcida, desestressada i constant com sembla que es fa a l’escola de la pel·lícula. El mestre no és pas un model de pedagogia moderna, però s’endevina que hi ha amor per un ofici i que l’entorn que genera és càlid i molt agradable. Algú deia a França que el director de la pel·lícula havia escollit un mestre únic i irrepetible i ell contestava que havia visitat 100 escoles rurals i que en totes havia copsat aquest mena d’ambient tranquil i de treball que es copsa en l’escola escollida.

En sortir de veure la pel·lícula amb els meus fills, vaig preguntar al nen si aquella escola s’assemblava a la de Freixinet i em va respondre: “és idèntica”. La nena, que ja va a l’institut de Solsona, hi va estar d’acord.

Ara bé, encara que la pel·lícula sigui un documental, no deixa de reflectir el punt de vista del seu director. Així mentre que les escenes protagonitzades per el mestre i els nens ens transmeten sempre placidesa, quan retrata la vida de les famílies d’aquests nens sembla voler presentar un entorn dur i agrest. El seu és un punt de vista urbà.

Recordo que comença la pel·lícula amb una turmenta de neu i una dona i un parell d’homes que intenten reconduir un remat de vaques dins la turmenta. Quina vida! pot pensar l’espectador. I potser hauria pensat jo temps enrera si el meu fill no ens hagués ensenyat a tots que una turmenta és un espectacle per viure fora. Per sentir-ne els sorolls, per descobrir els camins que pren l’aigua, per jugar a modificar-los, per observar els canvis de llum,... Ell no se’n perd ni una, es col·loca el cangur i les botes i gairebé ens diu: què feu aquí dins?, està plovent!. Torna quan n’està tip: xop i feliç. Que pràctic viure pagès! Una turmenta de no res pot ser un port Aventura sense cues.

Una altra escena ens mostra una dona treballant a la granja, es fosc i el seu fill se la mira i mig dorm sobre unes saques. Quina vida! pot pensar algú. Però jo, que m’he entaforat anys sencers a les set del matí en un vago de metro, en el que no semblava que hi cabés ningú més, això després d’haver deixat els nens a la guarderia, podria haver pensat: Que pràctic viure a pagès! No et cal deixar el nens a la guarderia.

En certa manera nosaltres escollim quina visió del món transmetem als nostres fills. Pot ser que, sense adonar-nos-en, els estiguem transmeten que la vida a pagès és dura. Quan els diem, no vinguis a la granja que t’embrutaràs. O quan no els deixem col·laborar en segons quines tasques perquè es cansarien, o perquè cal llevar-se massa matí. Els podríem ensenyar, en canvi, a guanyar un millor control del seu cos entrenant-se en tasques manuals, de força, d’habilitat, ...a apreciar els espais oberts, el silenci, els sorolls de la natura, el ritme tranquil del caminar, els contrastos de fred, calor, vent, mullena, nit, albada,... Els podríem ensenyar com compensa treballar (i embrutar-se) per tal de participar en aquests processos: la sembra, el naixement, la cria, la collita, la matança. Tantes coses que després miraran d’ensenyar-los a l’escola, deslligades de tota pràctica.

La vida a pagès permetria als nostres nens gaudir del canvi de climes, remenar en entorns oberts i no 100% higienitzats,

jugar sense haver de vigilar a no embrutar-se aquella camisa tan ben planxada i poder conviure amb gent que no es fixen cada dia si el color dels pantalons fa conjunt amb el del jersei. Quin gran descans per a un nen. Per al nen, és clar, però també per la natura i per la persona que assumeix les tasques domèstiques d’aquest nen: no cal planxar tota la roba, no cal gastar tanta aigua ni embrutar tan l’entorn amb detergents i suavitzants, no cal rentar uns pantalons encara nets només perquè la jaqueta que hi fa joc està bruta, no cal llençar aquell anorak tan pràctic només perquè té un estrip que s’arregla amb fil i agulla. En definitiva viure a pagès amb nens pot ser molt pràctic!

Així doncs, la vida a pagès permetria tot un seguit d’avantatges per als nens i, podria ser de passada molt pràctica, si no fos que... les coses estan canviat i cada vegada és més freqüent veure com els nens que viuen a 300 metres escassos de l’escola, hi arriben en cotxe (per tal que no s’embrutin, ni s’encostipin, ni es cansin pel camí) i cada vegada hi ha més famílies de pagès que semblen encantades de jugar al joc de veure qui va més mudat, qui té abans els últims invents inútils però imprescindibles. Aquests canvis no beneficien els nens ni a la cultura pagesa, però sí que situen les seves famílies en la via de la normalitat que ens marca la societat convencional.

De fet, però, si hi ha nens, encara que estiguin en vies d’urbanització, ja ens podem donar per contents. Perquè ens podem trobar que no hi hagués nens perquè no tinguéssim parelles joves.

3. Les noves incorporacions a les famílies pageses (els conjugues)

Els demògrafs parlen obertament del mercat matrimonial, perquè el matrimoni no deixa de ser un pacte entre persones en el qual tothom intenta de guanyar-hi el màxim i, doncs, encara que soni poc romàntic, en la seva globalitat, es comporta com un mercat.

A Catalunya, com arreu, segueixen naixent més nens que nenes. I com que ara els homes no es moren tant com abans, hi ha un desfassament entre el nombre de nois en edat d’aparellar-se i el nombre de noies. Com que hi ha més oferta que demanda de nois els preus baixen. A efectes pràctics això vol dir que les noies són les que trien i també que hi ha molt nois que quedaran per casar si no s’espavilen per recórrer a la importació o la nostra societat no incorpora la poliàndria (són les lleis dels mercats, que funcionen més clarament en el tema del matrimoni que no pas en els temes relacionats amb la producció agrària).

Les noies són les que trien, i ben segur que totes miren d’escollir un marit que els permeti de millorar la seva situació (no pas d’empitjorar-la). Francament, d’entrada, casar-se amb un pagès i incorporar-se a la seu entorn vital (milers de metres quadrats per gestionar) i a la seva explotació (perceptives de futur incertes) és un mal negoci. Per això a la meva comarca és molt habitual que les noies que s’hi casen mantinguin la seva feina a ciutat (la seva independència) i que, a més, mirin d’establir la vivenda familiar en un piset confortable a Solsona. La casa de pagès queda en mans dels avis i, la nova família, a tot estirar, en fa un ús de vacances i cap de setmana. Ja ens hem quedat sense nens.

Per il·lustrar el mercat del matrimoni rural. Pel·lícula: Flores de otro mundo. Icíar Bollaín, 1999

Quan casem els fills incorporem noves persones a la família. Hem de mirar de posar les coses fàcils per tal que les noves incorporacions no considerin un mal negoci el fet de quedar-se a viure a pagès.

Algunes idees que ja gairebé tothom ha tingut:

1. La família extensa no té futur en aquesta època tan individualista. Les nostres cases són prou grans com per permetre definir-hi dues vivendes clarament diferenciades que permetin a la nova parella de gaudir d’un espai propi.

2. Si el membre nou s’incorpora a l’explotació, és important, també, el poder garantir-li un espai propi dins la mateixa. Un espai, un àmbit on ell/a tingui plena capacitat de decisió i d’organització.

i més important i no tan fàcil de veure:

3. La divisió secular entre tasques femenines i tasques masculines està condemnada a desaparèixer. Encara que les estadístiques diuen clarament que les tasques domèstiques continuen sent assumides en gran mesura per les dones, crec francament que les filles d’aquestes dones ja no acceptaran més aquest paper de chacha Nicolassa de tothom. Convé que aprenguem que les tasques domèstiques i assistencials són les més importants que es realitzen en una casa i que, per tant, s’han de compartir. No val allò de com que jo treballo i la feina no es pot aturar, tu t’encarregues del demés.

Hi ha moltes feines que no es poden aturar. Les principals són: tenir cura dels àpats, dels nens, dels malalts i dels avis. Quan a una persona se li acumulen totes aquestes tasques alhora, el que treballa ha d’aprendre a baixar del tractor i col·laborar. Per poder col·laborar necessita haver après, abans, a entomar les tasques domèstiques i executar-les amb un mínim d’eficiència.

Si a casa nostra no arreglem aquestes coses, o pensem que arreglar-les és efectuar una gran renúncia, podem estar segurs que incorporar-se a la nostra família serà un mal negoci per a qualsevol.

Ara bé, cal afegir que per moltes coses que canviem mai podrem competir amb els habitants de ciutat a base d’oferir avantatges urbans: una casa impecable, un cotxe impressionant, uns nens sempre mudats. Encara hi ha nois que es pensen que exhibint un tractor d’una muntera de cavalls, a la fira de Sant Isidre o comprant la última segadora supercomputaritzada o l’últim model de 4x4 (ara que ja ho tenim gairebé tot enquitranat) enamoraran algú. I fan bé de pensar-ho, realment aquestes màquines impressionen, però amb aquesta estratègia la persona que enlluernaran, probablement serà urbana, i no voldrà saber res d’espatllar-se les mans a pagès. Ja ho sabem, per una persona amb mentalitat urbana, viure a pagès és poc pràctic.

Per molt que el matrimoni sigui un mercat, l’amor no hi deixa de dir la seva. Allò de diferenciat, interessant i difícil de trobar que podem oferir, és una cultura pagesa. Per una persona que valori allò que el viure a pagès et pot oferir, viure a pagès és practiquíssim i ho podria ser més si poguéssim comptar amb millors serveis i més a mida.

Necessitem:
telèfons
carreteres
internet
subministrament de llum
escoles - guarderies
assistència domiciliaria
atenció per als nostres avis
Serveis que són importats, però no pas tant com al caliu que siguem capaços d'oferir.

Necessitem, també adonar-nos que els nostres pobles estan canviant.

4. Noves famílies pageses: immigrants, gent de procedència urbana

Desenganyem-nos, però. La majoria dels nostres veïns acabaran preferint una vida urbana. I com que a pagès sempre hi haurà feina per fer, aquesta feina l’acabarà fent algú.

Feina repetitiva, perillosa i mal pagada que probablement entomaran immigrants i feina més qualificada, com la que poc aportar una agricultura pagesa no industrial. A aquesta última s’hi incoporaran alguns nadius però també neorurals, gent de procedència urbana a la recerca d’altres valors i d’altres maneres de viure.

Ens convé mentalitzar-nos doncs que els nostre pobles deixaran de ser constituïts per persones molt semblants a nosaltres amb els quals compartim costums i anys d’història i que més aviat esdevindran un poti-poti de cultures i procedències.

Ens convé frenar tot el corrent d’informacions xenòfogues i racistes a les que tenim tanta inclinació i aprendre, d’una vegada, que l’espècie és única (tots som homo sàpiens) i que les misèries i grandeses estan igual de ben o mal repartides arreu.

Hi ha algunes coses importants que ens poden unir en una sola comunitat formada per nadius, estrangers i neorurals:

* la necessitat de poder comptar amb veïns, nens i joves

* la necessitat de compartir una cultura pagesa que ens permeti de definir uns valors propis, tan vàlids com els urbans

* la necessitat de crear un entorn de convivència que ens garanteixi que viure a pagès sigui pràctic i edificant

Necessitem per sobre de tot: valorar la cultura pròpia

5. La cultura: una eina importat

Aquesta cultura pagesa de la que parlem, ha d’incidir en els mètodes agrícoles i en coneixement de l’entorn que ens envolta, en el nostre saber ecològic, en les nostres particularitats gastronòmiques... Però també ha de saber incorporar aquelles conquestes culturals de la nostra civilització, que són tan enriquidores i és tan fàcil de practicar en els entorns rurals (música, lectura, ...) i alhora ha de restar oberta a les aportacions d’altres cultures que poden encaixar fàcilment en una manera de viure rural.

Sabeu que la CE té uns programes de desenvolupament rural que s’anomenen Leader, i que a Espanya se n’hi va afegir uns altres en la mateix línia anomenats Proder. Darrera aquests programes hi ha una filosofia que sovint, llestos com som, ens l’hem passat per on ens ha semblat. Es clar, tenim tendència a oblidar que no hi ha res tan pràctic com una bona teoria. I la teoria del Leader estava bé. Mirava d’estimular la participació, que les iniciatives sortissin dels propis habitants del territori, etc.

Quan l’anterior DG de desenvolupament rural es va adonar del potencial recapta-vots que podien tenir aquests programes va mirar d’assegurar-ne un per al Solsonès.

Vam intentar exigir que en les reunions prèvies i en el GAL i participessin les associacions culturals, de veïns i de pares de les zones rurals. Però tot estava dat i beneït. Nosaltres allà hi haguéssim fet massa nosa. Se’ns va dir que el Proder només anava destinat a l’economia productiva. De fet, com era d’esperar del munt de milions que el Proder ha fet aterrissar a la comarca, la majoria s’han quedat a Solsona. Diners d’agricultura que han subvencionat sobretot la indústria, el comerç i l’hosteleria.

L’anterior DG tot ho veu amb ulleres d’euro. Les subvencions, la competitivitat, la producció li tenen el cor robat. La cultura i l’agricultura són dos disciplines que no li treuen la son.

Però a nosaltres sí. A Freixinet fem classes de música, però també d’anglès i de teatre. N’hem fet d’informàtica i de mecanografia. Ens agrada de convidar gent a fer xerrades.

Els nens poden participar en tot això sense haver d’anar estressats amunt i avall.

Encara que també hi ha veïns meus que consideren que ensenyar segons què als nens es empènyer-los fora del poble. Que saber massa coses pot ser contraproduent per viure a pagès. Per a què necessiten aprendre a tocar el violí? I l’anglès, de què els ha de servir?

I molt probablement els nostres nens marxaran del poble. I no sé si hi tornaran. Però, en tot cas, vagin on vagin, sabran que a pagès es pot viure molt bé i que el fet d’haver-hi passat la infantesa i bona part de la joventut no els ha significat pas renunciar a gran cosa.

La cultura mai fa nosa. L’agricultura i la cultura són cosines i amigues. A pagès es pot trobar el temps i la tranquil·litat que es necessita per gaudir amb la lectura, la música, la pintura. A pagès es pot trobar el temps i l’espai necessari per afeccions com la costura, la cuina, la restauració de mobles,... En poder disposar d’espai per plantar, per cuidar un hort o un jardinet... ens poden assegurar la gimnàstica que el nostre cos necessita (estem dissenyats per a moure’ns bastant més que la societat urbana ens permet), i un munt de satisfaccions addicionals.

Ja sento algú que diu: qui té temps per tot això? Si no tenim temps per dedicar a l’hort, als nens, als avis, al poble, per a nosaltres mateixos ... és que alguna cosa no va alhora. La nostra salut personal i social tard o d’hora se’n ressentirà.

Potser estem massa obsessionats buscant alternatives d’economia productiva per a la gent que viu a pagès i el que ens caldria pensar és en fomentar i potenciar aquells trets de la cultura pagesa que poden ser plenament vigents en un món globalitzat que necessita canviar tantes coses.

De fet, la solució al despoblament rural passa per entendre que només si som capaços de trobar una cultura pagesa pròpia, seguirem vivint a les zones rurals. Difícilment podrem mantenir-nos vivint al camp amb mentalitat urbana. Cal facilitar i potenciar aquelles coses que ajuden a preservar una cultura pagesa.

Per tal que això sigui possible, ens cal entendre, també, que està clar que necessitem forestals, jardiners, hostalers i artesans, però que el gros de l’economia productiva de les zones rurals ha de basar-se en l’agricultura i la ramaderia. Una agricultura pagesa, sostenible i solidària amb els pagesos d’arreu del món.

Així és com ho veig, aquestes són les coses que necessitem: les que ens han de permetre que puguem viure a pagès i no simplement al camp.

Florinda Plans
Xerrada a Santa Coloma de Marata, 19 de Febrer del 2004